Comentari del poema L'olivera mallorquina

L’OLIVERA MALLORQUINA

He escollit aquest poema perquè també tracto el conreu de l'olivera a les Illes Balears i vaig voler relacionar-ho. A més a més, a la fitxa de tasques vaig poder observar la recomanació sobre aquest autor.

Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.

Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l’embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella,
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l’arrabassada estella.

Quan, jove i vincladissa,
creixies sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

L’àrab i sa mainada,
respirant-ne tes flors, pel maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.

Ah, quin dol! Escoltant
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant
empriu a l’host de la guanyada terra!

I el jorn de la conquista,
ab llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí ab l’infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.

Com reposava a l’ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol, assedegats i estesos!

I de son puny volant,
el manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.

Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel, en son deliri,
per lo reixat de ton ombratge veia.


Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
i ab flabiol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l’ovella tosa
ab lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.

Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.

COMENTARI LITERARI

L’olivera mallorquina és un dels poemes clàssics pel que fa a temàtica d’aquest treball. El poema comença amb una conversa de l’autor amb l’olivera en primera persona: “Conta’m, vella olivera/mentre sec alenant sobre la roca”. Després fa una descripció dels colors i de la forma de l’olivera: “ta rama verda i blanca”, “ton delicat fullatge”. I més endavant, rememora la història de l’olivera que ha viscut i ha vist (com si es tractés d’una persona) diferents tipus de gent “l’àrab i sa mainada”, “del corn aragonès lo toc de guerra”. El tema històric també està lligat amb el patriotisme, com podem veure a “tallà tos brots, donant-ne/empriu a l’host de la guanyada terra!”. L’autor parla de la terra catalana on està arrelada l’olivera. Al final del poema, torna a parlar amb l’arbre com a consolador de les seves penes i parla de la continuïtat de l’olivera fins i tot després de mort el poeta “jo moriré i encara/espolsarà el mestral ta negra oliva”. Mentre totes les coses arriben a la seva fi, aquest arbre mil·lenari perdura i és un testimoni de sentiments i fets històrics que ocorren al llarg de tots els temps. Un altre tema (que també apareixia a “Lo pi de formentor”) és el tema religiós, “al toc del monestir,/mans plegades al pit, pregàries deia”. L’autor parla del present i del passat: “quan era una alta ermita(passat)” i “ara aquí el temps neganya(present)”.

És un extens poema format per divuit estrofes que combinen els versos hexasíl·labs i decasíl·labs amb rima consonant, seguint l’esquema: 6a, 10B, 6a, 10B.

Hi ha un gran nombre de figures retòriques, ja que l’autor utilitza un estil força culte. Algunes d’elles són: exlamacions retòriques a final d’estrofa: “jeien al sol assedegats i estesos!”, epítets, com per exemple: “ta negra oliva”, “arrabassada estella”, “tendres cims dels branquillons” o “calentes sendres” la comparació que hi ha entre els versos 14 i 15: “ta rama verda i blanca/com cabellera d’àngel t’emmantella”, l’hipèrbaton “respirant-ne tes flors pel maig sortien”, tot i que la figura més destacada és la personificació de l’olivera que manté un diàleg amb l’autor.