Pel pujol
on surt el sol
cada matí de primavera
desafiant
grop i llevant,
hi trobareu una olivera.
Ja fa molts anys
els seus afanys
amb ella un home va fer créixer.
Diu que eren cent
arbres al vent
l'orgull d'aquell que els va fer néixer.
Senyor, no en té
i cap jornaler
s'acosta a esporgar el seu ramatge.
Sola, va fent
de vent a vent
feliç de ser lliure i salvatge.
No li fa por
si a la tardor
una gelada la despulla,
i sempre en té prou
amb el que plou
per netejar les seves fulles.
Sempre és allí...
a la vora del camí
oferint-vos la seva ombra.
Ho dóna tot
a tothom, què més es pot
demanar a una vella soca.
Quan neix un fruit
és tan petit
que ni els ocells gosen picar-lo.
Pensant, potser
que és el darrer,
el darrer fruit i cal mimar-lo.
Ells cada estiu
fan el seu niu
al damunt de qualsevol branca.
I l'arbre vell
sent així amb ell
néixer la vida d'una branca.
I així va fent
de vent a vent
esperant que qualsevol tarda
algú vindrà,
la tallarà
i a bocins anirà cremant-la.
Pel pujol
on surt el sol
cada matí de primavera
desafiant
grop i llevant,
es va morir una olivera.
He escollit i comentat literariament aquest poema perquè havia fet la biografia de Miguel Hernández i he pensat que el millor seria comentar aquest poema seu molt conegut.
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿quién,
quién levantó los olivos?
No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.
Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.
Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma ¿quién
quién amamantó los olivos?
Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.
No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.
Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.
¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?
Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.
Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.
En aquest poema, la persona que parla és un home que ha vist tot el cultiu de les oliveres i és per això que el poeta ha decidit utilitzar una sèrie de marques gramaticals, com per exemple, la tercera persona per referir-se a les oliveres. El poeta ens vol fer saber amb aquest poema com van créixer les oliveres i qui les va cultivar, a més, vol que ens adonem que el propietari de les oliveres no és qui posseeix les terres, sino qui les cultiva i amb esforç fa l’oli. El tema d’aquest poema és el cultiu de les oliveres (concretament a Jaén).
El poema consta de 12 estrofes cadascuna de 4 versos, tots els versos són octosíl·labs. Respecte a la rima, es tracta de rima consonant (ja que rimen tant les vocals com les consonants) i el seu esquema mètric és 8a,8b,8a,8b;8d,8d. El poema està dividit en tres parts, les quals estan assenyalades en la primera estrofa i una pregunta retòrica en cada estrofa. “¿Quién levantó los olivos?”, aquesta seria la primera part en la qual es pregunta on van néixer les oliveres, quins van ser els que els van donar vida (la terra, el treballador i la suor). La segona part està encapçalada per “¿Quién amamantó los olivos?”, amb aquesta pregunta començaria la segona part, en ella el poeta ens fa saber qui va fer que els cultius creixessin (la sang i la vida de les persones que treballen en ells). L’última part comença amb “¿De quién son estos olivos?”, el que el poeta vol expressar és que les oliveres de Jaén no han de ser esclaves de quelcom que és seu sino que ells n’han de ser els propietaris.
Tot el poema és una personificació. A més de la personificació general, el poeta utilitza altres recursos literaris, com ara “El olivo alzó una mano”, “Los levantó la tierra callada”, “El agua y el sudor” i “Cuantos siglos de aceituna pesan sobre vuestros huesos”. Per altra banda l’autor també utilitza molt el recurs de la metàfora, per exemple: “Andaluces de Jaén, aceituneros altivos”. Seria l’exemple més clar perquè compara o identifica els andalusos amb l’oliverer. També podem trobar paral·lelismes i anàfores com ara la repetició de: “Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos, decidme en el alma, ¿quién, quién levantó los olivos?”. Aquesta anàfora la utilitza per intensificar les males accions que fan els terratinents. L’autor utilitza molta adjectivació i alguns dels adjectius són epítets, com ara “pura”,”retorcidos”,”brava”, “poderosa” i “altivos”. I per acabar, un altre recurs molt emprat és la interrogació retòrica.
I
¡Viejos olivos sedientos
bajo el claro sol del día,
olivares polvorientos
del campo de Andalucía!
¡El campo andaluz, peinado
por el sol canicular,
de loma en loma rayado
de olivar y de olivar!
Son las tierras
soleadas,
anchas lomas,
lueñes sierras
de olivares recamadas.
Mil senderos. Con sus machos,
abrumados de capachos,
van gañanes y arrieros.
¡De la venta del camino
a la puerta, soplan vino
trabucaires bandoleros!
¡Olivares y olivares
de loma en loma prendidos
cual bordados alamares!
¡Olivares coloridos
de una tarde anaranjada;
olivares rebruñidos
bajo la luna argentada!
¡Olivares centellados
en las tardes cenicientas,
bajo los cielos preñados
de tormentas!...
Olivares, Dios os dé
los eneros
de aguaceros,
los agostos de agua al pie,
los vientos primaverales,
vuestras flores racimadas;
y las lluvias otoñales
vuestras olivas moradas.
Olivar, por cien caminos,
tus olivitas irán
caminando a cien molinos.
Ya darán
trabajo en las alquerías
a gañanes y braceros,
¡oh buenas frentes sombrías
bajo los anchos sombreros!...
¡Olivar y olivareros,
bosque y raza,
campo y plaza
de los fieles al terruño
y al arado y al molino,
de los que muestran el puño
al destino,
los benditos labradores,
los bandidos caballeros,
los señores
devotos y matuteros!...
¡Ciudades y caseríos
en la margen de los ríos,
en los pliegues de la sierra!...
¡Venga Dios a los hogares
y a las almas de esta tierra
de olivares y olivares!
Apuntes
I
Desde mi ventana,
¡campo de Baeza,
a la luna clara !
¡Montes de Cazorla,
Aznaitín y Mágina!
¡De luna y de piedra
también los cachorros
de Sierra Morena!
II
Sobre el olivar,
se vio la lechuza
volar y volar.
Campo, campo, campo.
Entre los olivos,
los cortijos blancos.
Y la encina negra,
a medio camino
de Úbeda a Baeza.
III
Por un ventanal,
entró la lechuza
en la catedral.
San Cristobalón
la quiso espantar,
al ver que bebía
del velón de aceite
de Santa María.
La Virgen habló:
Déjala que beba,
San Cristobalón.
IV
Sobre el olivar,
se vio la lechuza
volar y volar.
A Santa María
un ramito verde
volando traía.
¡Campo de Baeza,
soñaré contigo
cuando no te vea!
V
Dondequiera vaya,
José de Mairena
lleva su guitarra.
Su guitarra lleva,
cuando va a caballo,
a la bandolera.
Y lleva el caballo
con la rienda corta,
la cerviz en alto.
VI
¡Pardos borriquillos
de ramón cargados,
entre los olivos!
VII
¡Tus sendas de cabras
y tus madroñeras,
Córdoba serrana!
VIII
¡La del romancero,
Córdoba la llana!...
Guadalquivir hace vega,
el campo relincha y brama.
IX
Los olivos grises,
los caminos blancos.
El sol ha sorbido
la calor del campo;
y hasta tu recuerdo
me lo va secando
este alma de polvo
de los días malos.
“Los olivos” pertany a la secció final de “Campos de Castilla”. Descriu una excursió en cotxe des de Úbeda fins a Cazorla. És un fèrtil paisatge d’oliveres, amb personatges populars humils, i amb algun castell i convent que criden la seva atenció, especialment el de la Misericòrdia. Això porta l’autor a meditar sobre el sentit de la religiositat.
Es tracta d’una silva. En total són 42 versos on abunda l’endecasíl·lab i l’heptasíl·lab, en rima asonant. Trobem una descripció paisagística com ara “A dos leguas de Úbeda, la Torre”, “Allá, el castillo heroico” i retrats de persones com ara: “...Mendigos y chicuelos, una orgía de arapos...” o bé “Y ese pálido jóven, asombrado y atento... el tonto que tenemos”. També trobem algun vers que sembla narrativa com ara “El coche rueda entre grises olivos polvorientos” o “Pasamos frente al átrio del convento”, fins i tot hi ha algun fragment dialogat, com per exemple: “Esta casa de Dios, decid hermanos, esta casa de Dios, ¿qué guarda dentro?”.
Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943), més conegut senzillament com a Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars, l'obra del qual es desenvolupa indistintament en català i castellà.
Alguns dels seus temes de més èxit han sigut poemes musicats de poetes de la literatura catalana i castellana:
He escollit aquest poema perquè també tracto el conreu de l'olivera a les Illes Balears i vaig voler relacionar-ho. A més a més, a la fitxa de tasques vaig poder observar la recomanació sobre aquest autor.
Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.
Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l’embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella,
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l’arrabassada estella.
Quan, jove i vincladissa,
creixies sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L’àrab i sa mainada,
respirant-ne tes flors, pel maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.
Ah, quin dol! Escoltant
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant
empriu a l’host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista,
ab llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí ab l’infant més xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.
Com reposava a l’ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol, assedegats i estesos!
I de son puny volant,
el manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.
Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel, en son deliri,
per lo reixat de ton ombratge veia.
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
i ab flabiol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.
Mentre l’ovella tosa
ab lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
L’olivera mallorquina és un dels poemes clàssics pel que fa a temàtica d’aquest treball. El poema comença amb una conversa de l’autor amb l’olivera en primera persona: “Conta’m, vella olivera/mentre sec alenant sobre la roca”. Després fa una descripció dels colors i de la forma de l’olivera: “ta rama verda i blanca”, “ton delicat fullatge”. I més endavant, rememora la història de l’olivera que ha viscut i ha vist (com si es tractés d’una persona) diferents tipus de gent “l’àrab i sa mainada”, “del corn aragonès lo toc de guerra”. El tema històric també està lligat amb el patriotisme, com podem veure a “tallà tos brots, donant-ne/empriu a l’host de la guanyada terra!”. L’autor parla de la terra catalana on està arrelada l’olivera. Al final del poema, torna a parlar amb l’arbre com a consolador de les seves penes i parla de la continuïtat de l’olivera fins i tot després de mort el poeta “jo moriré i encara/espolsarà el mestral ta negra oliva”. Mentre totes les coses arriben a la seva fi, aquest arbre mil·lenari perdura i és un testimoni de sentiments i fets històrics que ocorren al llarg de tots els temps. Un altre tema (que també apareixia a “Lo pi de formentor”) és el tema religiós, “al toc del monestir,/mans plegades al pit, pregàries deia”. L’autor parla del present i del passat: “quan era una alta ermita(passat)” i “ara aquí el temps neganya(present)”.
És un extens poema format per divuit estrofes que combinen els versos hexasíl·labs i decasíl·labs amb rima consonant, seguint l’esquema: 6a, 10B, 6a, 10B.
Hi ha un gran nombre de figures retòriques, ja que l’autor utilitza un estil força culte. Algunes d’elles són: exlamacions retòriques a final d’estrofa: “jeien al sol assedegats i estesos!”, epítets, com per exemple: “ta negra oliva”, “arrabassada estella”, “tendres cims dels branquillons” o “calentes sendres” la comparació que hi ha entre els versos 14 i 15: “ta rama verda i blanca/com cabellera d’àngel t’emmantella”, l’hipèrbaton “respirant-ne tes flors pel maig sortien”, tot i que la figura més destacada és la personificació de l’olivera que manté un diàleg amb l’autor.
